Buenos días amig@s, y bienvenidos a un nuevo post sinfónico de Culture&Biz®. En esta ocasión, para facilitaros la versión completa de un escrito de opinión sobre "Cultura y Empresa" que los responsables del blog del Master en Gestión Cultural de la UOC (Cultural http://gestiocultural.blogs.uoc.edu/2016/07/05/cultura-i-empresa-mes-enlla-del-mecenatge-gestio-cultural/) me solicitaron y ha sido publicado hoy. Gracias a Gemma Carbó por la oportunidad.
Què és el que fan 50 directius tocant el tambor alhora amb l’ajut d’un percussionista? O un equip comercial
sencer assajant presentacions en públic amb una companyia de teatre? O un grup de dissenyadors millorant el seu
procés creatiu amb un dibuixant de
còmics? O els experts en marca de l’empresa atenent les explicacions de la
directora de branding d’un museu d’art modern?
Els anteriors són exemples
-reals i senzills- de col·laboracions
entre el món de l’empresa i el de la cultura, que van molt més enllà del
tradicional -i pèssimament legislat al nostre país- mecenatge. Potser, el primer mitjà de comunicació
internacional que va parar atenció a aquesta nova possibilitat de
cohabitació va ser el setmanari The
Economist, allà pel febrer del 2011, en un article titulat The
Art of Management.
El diari se’n feia ressò
de les dificultats de comunicació
evidents entre els dos mons, fruit de prejudicis mutus i sovint atàvics.
Però també en ressaltava els principals
beneficis per l’empresa de col·laborar amb el món artístic: millores en les
habilitats comunicacionals, millores en la ‘gestió del talent’ i –“the biggest prize of all”- ajudar als negocis a ser més innovadors.
Més recentment, al 2014,
la Fundación Botín va publicar
l’estudi Artes y emociones que potencian la creatividad, on se’ns explica de quina manera el cinema, el teatre,
la música, les arts plàstiques, la literatura i la dansa poden ajudar a promoure aquesta habilitat imprescindible
per a la gestió a les empreses del s.XXI.
Però si haguéssim de
buscar els fonaments acadèmics vertaders
que sustenten aquesta aproximació innovadora de la coexistència Arts&Business, sens dubte hauríem de
recórrer al professor de la Universitat de Cambridge Giovanni Schiuma. Al seu manual de referència -The Value of Arts for Business-
ens dóna les claus de perquè “les
emocions i l’energia dels treballadors son factors estratègics per a la
millora del rendiment empresarial”.
Afortunadament, ja fa uns 6-8 anys que a Espanya van
aparèixer una sèrie d’iniciatives privades que anaven en la línia descrita
de bastir ponts entre l’empresa i la
cultura. Caldria destacar-ne tres que estan fent una feina excel·lent des
de llavors: els amics de ConexionesImprobables al País Basc, la proposta -d’arrel teatral- d’ActuaEmpresa a Madrid i la catalana Cristina Salvador -no hi ha parentiu- i
tot el seu equip d’aPortada,
liderant la iniciativa Culthunting.
En definitiva, tot un món per recórrer en unes pràctiques que a Europa del
Nord i el Regne Unit venen essent tradició, però que a casa nostra costen d’introduir. Perquè, al cap i a la fi, el
que fan 50 directius tocant el tambor a la vegada és perdre la por a manifestar les seves emocions i alinear-se tot d’una
amb l’estratègia empresarial. Es tracta, com sempre, d’una qüestió
d’educació. I com bé diu el José Antonio
Marina, “l’empresa és un dels 5 motors imprescindibles pel canvi educatiu a
Espanya”.
“The arts are emerging as a role
model for business because they excel in areas where managers struggle the
most: chaos, diversity, ambiguity, envisioning the future and the ability to
dare to break molds” (The Wall Street Journal)
En un altre post podem
tractar dels avantatges que -per al món
de la cultura- pot aportar la imbricació amb l’empresa privada, entre els
que destacaríem ja ara la divulgació de la seva oferta, la monetització del
valor afegit i la millora d’autogestió i
fundraising. Tot i que no se’ns
escapa que la principal virtut l’acabem de tractar: en uns temps de crisi sostinguda, amb un consumidor final sense
recursos econòmics i poca predisposició natural per la cultura, és hora de que el món de les arts aixequi
el cap per mirar més lluny, i molt més amunt.
Si ho fes, veuria que fins i
tot en aquests darrers anys, hi ha hagut un tipus de client que o bé no ha
patit la crisi o se n’està sortint ja fa un parell d’anys, que sí té recursos
per invertir en formació i al qual l’IVA cultural no el preocupa gens: el client corporatiu.
La figura de l’intermediari entre cultura i empresa -Arts&Business intermediary-
neix precisament per tendir ponts entre ambdós mons, fent d’alguna manera de
‘pedra Rosetta’ que tradueixi les seves
necessitats respectives a un llenguatge comú comprensible.
Tal i com
apuntava al 2015 l’informe elaborat per la consultora KEA i recolzat per la UE Connecting
Arts&Business.
Realising the Potential for Creative Partnerships, el perfil ‘ideal’ de l’intermediari seria el següent:
"Intermediaries
need to be knowledgeable and credible in both the art world and the world of
organisations. This means a strong track record with their projects (...) Also
a mixed team of people from the two worlds, or the backing of a larger,
well-established organisation that is respected in at least one of their
stakeholder communities (...) Having experience in fundraising and being well
networked into public and private bodies is crucial" (Connecting Arts&Business)
El mateix informe
assenyala els reptes de futur perquè
aquest tipus d’iniciatives A&B tinguin èxit: posar en valor les habilitats creatives, millorar la precarització i fragmentació del sector cultural, facilitar
l’accés d’aquest darrer a una millor
comprensió del marc legal i polític d’actuació, l’adopció d’un llenguatge comú i l’execució molt més
freqüent d’experiments transnacionals,
en la mateixa línia de l’estratègia del programa Europa Creativa.
Qui hagi treballat al món empresarial privat sap que, tot i trobar-t’hi sovint un bon grapat
d’excel·lents tècnics, el que manca
-i tant més diria quan més amunt puges en l’organigrama- són les habilitats socials -allò que en diuen soft-skills-. Només amb coneixements no hi ha prou per
ser un bon professional: fan falta
valors sòlids -això s’ha de portar de casa- i una actitud positiva, proactiva i ‘resilient’. És en aquesta
darrera variable de l’equació on les arts i la cultura en general tenen molt a
dir.
I afegiria a manera de conclusió: en aquest món beta en el que ens pertocarà viure ja per
sempre més, dins d’aquesta “liquiditat”
de la que parla en Bauman, enmig d’un utilitarisme
ordinià de retallades públiques, l’habilitat principal a desenvolupar per
tothom, no només pel món empresarial i el cultural, és la capacitat de reacció ràpida davant de canvis sobtats de l’entorn. Només
cal anar al Jamboree a escoltar
qualsevol jam de jazz per
adonar-se’n.
